Los Angeles és una ciutat de la qual no en tenia gaires bones referències. Gent que havia viatjat per l’Oest d’Estats Units em deien que s’hi havia d’anar, però que m’aportaria poc, que era una gran ciutat i pou. El que més m’havien recomanant era el “walk of fame” i Malibú. El demés, m’havien dit, no val la pena. Després de passar-hi alguns dies i després d’haver visitat altres ciutats americanes, no puc donar la raó a qui m’havia donat aquests consells.
Em va fascinar, no és una ciutat bonica, no és un monument rere l’altre, però és el laberint urbà més gegant on m’he perdut mai, i dic perdut, perquè en més d’una ocasió, i després de conduir durant una hora sense sortir de la ciutat, no teníem ni idea d’on érem. Els contrastos són absolutament abundants. Des del luxe i l’ostentació de barris com Beberly Hills o Bell Air, fins la degradació i la pobresa del “Down Town”. Aquests contrastos els trobem a qualsevol ciutat americana, i fins i tot europea, però allà, a Los Angeles és extrem. És com quan tens 15 anys i tot és nou i intens, cada cop què gires una cantonada, un tòpic es fa realitat.
Des de Vessant Nord, recomano a tothom qui viatgi per aquella zona, que no s’agafi la visita a aquesta ciutat com un tràmit. Val la pena viure-la una mica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada