Gairebé sense preveure-ho, hi vam anar a parar. Amb la Laia, i el Manolo (El nostre cotxe) vam començar a tirar amunt. Teníem tres setmanes i quatre traços del què podia ser el nostre viatge però no havíem previst fins on arribaríem. Al cap d’uns nou o deu dies d’haver sortit del Masnou i haver visitat algunes ciutats i poblets pel camí, ens vam trobar a la frontera de Bòsnia Hercegovina. Entràvem pel nord del país i l’objectiu era creuar-lo fins al sud visitant Sarajevo i Mostar.
Mentre ens acostàvem cap a la capital del país ja varem percebre una pila de contrastos respecte la resta de països que havíem visitat durant la ruta. Per començar no hi havia cap autopista, només alguns quilòmetres construïts de la A1, la primera autopista en construcció. Per cada poble o grupet de cases que anàvem deixant enrera hi trobàvem seqüeles recents,molt recents, de guerra. La majoria de cases estaven a mitja reconstrucció i, el què quedava dret d’abans dels bombardejos, era ple de forats de bala. L’hora de dinar ens va enganxar en un poblet a una hora de Sarajevo, vam parar en un restaurant de carretera i... sorpresa, no servien alcohol , eren musulmans, com la meitat de la població d’aquell país. Els pobles eren plens de mesquites i temples catòlics i ortodoxes.
En aquest punt ens vam adonar què, el que estàvem a punt de trobar-nos a la capital, seria interessant i ple de contrastos molt intensos. En entrar a la ciutat per una de les seves rodalies, ens vam decepcionar un punt en veure que el seu aspecte era similar a les rodalies de moltes ciutats Europees, ple de polígons industrials plens de fabriques i de blocs de pisos immensos i grisos, sense cap interès, on els arquitectes s’havien limitat a dibuixar línies rectes i havien deixat la creativitat per una altre ocasió. Sense saber gaire el què ens dèiem, amb la Laia intentàvem descriure aquell paisatge d’alguna manera i vam decidir què totes aquelles construccions tenien un aspecte “comunista”. Sense mapa i amb el GPS inoperant, vam anar seguint els rètols de “centre ciutat”. Després de, ben bé, mitja hora conduint per carrers iguals vam arribar al cor de Sarajevo. El paisatge va canviar radicalment. Ens vam trobar enmig d’una mena de laberint ple de minarets i de petites construccions de fusta que conformaven el cor d’aquella ciutat. Ens va donar la sensació d’estar al bell mig de Marrakech. Semblava que havíem deixat molt lluny la vella Europa i la realitat és que estàvem a una distància relativament petita, en línia recta, de ciutats amb segell tant europeu com Viena. Ens va fascinar, ens va donar la sensació que havíem arribat molt lluny.
Sempre que fem algun viatge, faig una trucada al meu millor amic, l’Esteve, i em reservo la trucada pel moment o el lloc més significatiu del viatge. En arribar al centre de Sarajevo ho vaig veure clar, era el moment d’agafar el telèfon. Igual que em passa mentre escric aquestes línies, en el moment que intentava descriure la ciutat per telèfon, no trobava les paraules. Només ens sortien versos tant profunds com “això es la hòstia tio, és molt diferent”.
Només hi vàrem passar tres dies. Però ens va faltar molt de temps. Temps per entendre com es va recuperar aquella població del setge Serbi, temps per entendre la convivència entre religions.
Només em queda recomanar que visiteu Sarajevo i que us documenteu abans de fer-ho.
* En properes entrades intetaré donar informació més pràctica sobre aquesta ciutat. Algun consell per allotjar-se, alguns punts d'interès, i altres coses que tinc ganes de compartir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada