LA MANETA DEL COL.LAPSE

Un, dos, tres, quatre i cinc...

Sense saber-ne gaire i sense ser un gran amant del futbol, però si del Barça, m’atreveixo a qualificar el què va passar ahir com el millor espectacle esportiu que he vist des de que tinc memòria. En aquest país la dimensió que se li atorga al futbol i sobretot al Barça em sembla desmesurada tot i que a mi, mai m’ha resultat molesta. Les tertúlies esportives em serveixen per agafar el son i els partits del Barça son una molt bona excusa per compartir unes “birres” amb bona companyia però el què va passar ahir em va col·lapsar.

Com en la majoria de partits oferts per plataformes de pagament, l’única opció que em quedava era pagar 3.000 euros a la revenda o anar al “Blau” el nostre bar de capçalera. Amb la Laia, en Jordi i la Nai, teníem reservada des de feia unes hores la única taula que quedava al bar. Era la més propera a la pantalla, bé la més propera a l'única paret blanca d’una terrasseta on un projector hi llença les imatges del partit. L’ambient era el de les grans ocasions. Cap lloc per omplir. El sò de les potes de les cadires, que els seus propietaris per noranta minuts, movien, buscant el millor angle per veure el partit. Cerveses amb dos glops menys damunt les taules dels mes puntuals i el Salva i la Teresa, els amos, contents pel ple absolut del local però amb un punt de tensió per la feina que els venia a sobre.

Tot era apunt. Iturralde, l’àrbitre del partit, aguantant el xiulet a la boca amb la mà esquerra i amb la mà dreta alçada dona la senyal per que comenci l’espectacle. El partit s’enceta amb una intensitat que, ni jo ni la majoria dels que érem al bar, havíem previst. De sobte, el què havien de ser unes birres acompanyades d’alguna cosa per picar mentre un partit de futbol sonava de fons, és converteix en tot el contrari.

I llavors és quan va començar el meu col·lapse. Partit intens, tres persones més a la taula amb qui volia mantenir una conversa, la segona cervesa que intentava veure’m, uns auriculars que penjaven d’una petita radio (la del lavabo de casa), ja que el mòbil que porto és la hòstia, tant que crec que és capaç de fer panellets i penjar-los al “Feisbuc”, però no té radio, NO TÉ RADIO! La coca de xampinyons amb brie, que tenia al davant, la bufeta plena (la primera cervesa) i el millor Barça de la temporada sense donar treva. Em vaig col.lapsar! Una maneta, una cosa tant innocent com una maneta, em va col.lapsar.