divendres, 17 de desembre del 2010

LOS ANGELES: QUAN SE'N VA EL SOL




Los Angeles és una ciutat de la qual no en tenia gaires bones referències. Gent que havia viatjat per l’Oest d’Estats Units em deien que s’hi havia d’anar, però que m’aportaria poc, que era una gran ciutat i pou. El que més m’havien recomanant era el “walk of fame” i Malibú. El demés, m’havien dit, no val la pena. Després de passar-hi alguns dies i després d’haver visitat altres ciutats americanes, no puc donar la raó a qui m’havia donat aquests consells.

Em va fascinar, no és una ciutat bonica, no és un monument rere l’altre, però és el laberint urbà més gegant on m’he perdut mai, i dic perdut, perquè en més d’una ocasió, i després de conduir durant una hora sense sortir de la ciutat, no teníem ni idea d’on érem. Els contrastos són absolutament abundants. Des del luxe i l’ostentació de barris com Beberly Hills o Bell Air, fins la degradació i la pobresa del “Down Town”. Aquests contrastos els trobem a qualsevol ciutat americana, i fins i tot europea, però allà, a Los Angeles és extrem. És com quan tens 15 anys i tot és nou i intens, cada cop què gires una cantonada, un tòpic es fa realitat.

Des de Vessant Nord, recomano a tothom qui viatgi per aquella zona, que no s’agafi la visita a aquesta ciutat com un tràmit. Val la pena viure-la una mica.



dimarts, 14 de desembre del 2010

PILOTES D'OR AWARDS 2010


Primera edició dels "Pilotes d'or Awards"



Les instruccions del concurs les trobareu al bloc:

SoliSenseSucre.blogspot.com


diumenge, 12 de desembre del 2010

TEMPESTA AL GREAT CANYON

Eren les sis de la tarda i de cop i volta vàrem veure com tot canviava de color. El cel va quedar ràpidament cobert de núvols. De cop i volta va començar aquesta tempesta espectacular, que només afectava el fons de la vall.


divendres, 10 de desembre del 2010

ARA: NOU DIARI EN CATALÀ

Amb ganes de que funcioni. ARA, és un nou diari d’àmbit nacional i escrit en català. En el context de crisis en que vivim, i inmerços a l’era de l’edició digital, engegar una aventura com aquesta requereix, com a mínim, “pit i collons”. A més, engegar un empresa com aquesta, té un tercer entrebanc, el territori. El que es fa en català, té una projecció d’expansió limitada a Catalunya.

El diari, només porta tretze dies als quioscos. La primera edició va ser el dia 28 de novembre, coincidint amb les eleccions catalanes. Aquell dia es va esgotar a la majoria de punts de distribució. No tinc noticies de com han anat les vendes en les edicions posteriors, però sembla que hi ha un sector de la població que ha rebut, el nou informatiu, amb il.lusió.

Sense saber-ne, detecto dos fets que poden ser premonitoris del seu èxit. El disseny del seu format, jo n’he sigut víctima. I, dos, el fet que el naixement d’un nou producte català i en català, coincideixi amb la defunció del govern socialista més espanyolista de la historia.


Des del meu modest altaveu en forma de blog, desitjo la millor sort a l’Ara.

dimecres, 8 de desembre del 2010

CHAMONIX: COM ARRIBAR-HI

Per anar a Chamonix, hi ha tres opcions:

Fer-ho en tren, és l’opció que jo descartaria en primer lloc. Ho he fet, i és un viatge llarg i car. S’ha de fer tres canvis de tren i bona part del trajecte el fareu en trens de mitja distancia que paren a gairebé totes les estacions.

La segona manera de fer-ho, és per aire. S’ha de volar fins a Ginebra i des d’allà agafar un autocar, que triga una hora a portar-te a Chamonix. La companyia SwisAir, sol tenir preus raonables (100 euros anar i tornar aproximadament) El bus que us portarà a Chamonix té un cost d’uns 60 euros, també a/r.

I la tercera. Per carretera, és la que a mi més m’agrada, és un viatge llarg, unes 8 hores, però et dona molta autonomia el fet de ser a Chamonix amb el teu propi cotxe. És fàcil que segons quina època de l’any hi aneu, us plogui, amb el cotxe tens, a distancies d’una hora, llocs molt recomanables per visitar, com Annency, Itàlia (Creuant el túnel de Mt.Blanc), Ginebra o entrar a Suïssa per Martiny.

Pels què triïn la tercera opció adjunto l’enllaç del recorregut que ofereix la web Mappy. Allà indica els temps, el recorregut exacte i els consums, tant de combustible com de peatges.


PETIT ABÚS DE PODER

He passat d’estar indignat, a estar acostumat a veure algunes escenes, on els diferents cossos policials, abusen del seu poder. Moltes vegades són petites accions, petits abusos, no prou rellevants per ser portada d'un diari, a vegades no són, ni tant sols, prou suculents per ser tertúlia a la cua de la peixeteria.

Aquest matí, com alguns matins dels dies festius, he anat a comprar el diari i a esmorzar a una grangeta d'Ocata, al Masnou. La granja està en una zona plena d’aparcament, però que ràpidament s’omple, perquè és molt a prop dels accessos a la platja i d’un parc infantil, que molts pares utilitzen per esbargir les seves criatures, i esbargir-se ells mateixos, trobant-se amb altres pares.

Era dins la granjeta, que, a la vegada, fa de forn de pa. Esclafen "baguetes" precongelades, en un forn com el que tenen algunes gasolineres. Llavors, ha entrat una agent, de la policia local del Masnou, a comprar una d’aquestes barres. Fins aquí res a dir, tothom té dret a menjar pa.

Quan he vist entrar l’agent per la porta, he tingut, suposo que com tots els que érem allà, una sensació de seguretat que no soc capaç ni de descriure. He pensat “menys mal que ha vingut la policia local” perquè si aquestes barres congelades, en ficar-les al forn, prenen vida i ens comencen a atacar, llençant-nos panets de Viena o precipitant-se ells mateixes contra nosaltres, això es podria convertir en la batalla de l’Ebre.

Però resulta que l’agent no era allà per salvar-nos d’aquest possible atac. Sinó per comprar una d’aquestes “baguetes assassines”, per acompanyar, més tard, el fricandó que devia haver preparat la seva sogra. (fins aquí el que estava passant no era greu, només estava malament, però no era greu, només una policia local, en hores de servei, i vestida d’uniforme, estava perdent deu minuts, fent cua en un forn de pa).

Però llavors he aixecat una mica la vista, i a través del vidre de l’establiment, he vist el flamant Seat Altea de la policia local del Masnou parat al mig del carrer. Un carrer estret, on es dona un fenomen realment inquietant. Quan un cotxe es para al mig de carrer, els que venen darrera, s’han de fotre i esperar. Curiós eh! Dins el cotxe del la policia hi havia la parella de ball de “la dona que fa de poli i compra pa alhora”. L’home, d’ofici també policia. Esperava amb sang freda a la seva col·lega, mentre pel retrovisor veia com la cua de cotxes què havia format era ja considerable. “La dona que fa de poli i compra pa alhora” ja havia complert la seva missió, ja tenia el pa, calent i cruixent. Llavors s’ha desplaçat cap al cotxe, subjectant la "baguete" amb la ma Esquerra i amb el braç estirat i amorrat al seu cos, com intentant ocultar el fi d’aquella interrupció del trànsit, a la desena de vehicles que esperaven, fent cua, darrera el Seat Altea de la policia del Masnou.



dimarts, 7 de desembre del 2010

SARAJEVO EN IMATGES

Edifici bomardejat al centre de Sarajevo


Façana qualsevol amb impactes de bala


Cases en reconstrucció a les afores


Frontera al nord del país


dilluns, 6 de desembre del 2010

SARAJEVO: CIUTAT DE CONTRASTOS

Gairebé sense preveure-ho, hi vam anar a parar. Amb la Laia, i el Manolo (El nostre cotxe) vam començar a tirar amunt. Teníem tres setmanes i quatre traços del què podia ser el nostre viatge però no havíem previst fins on arribaríem. Al cap d’uns nou o deu dies d’haver sortit del Masnou i haver visitat algunes ciutats i poblets pel camí, ens vam trobar a la frontera de Bòsnia Hercegovina. Entràvem pel nord del país i l’objectiu era creuar-lo fins al sud visitant Sarajevo i Mostar.

Mentre ens acostàvem cap a la capital del país ja varem percebre una pila de contrastos respecte la resta de països que havíem visitat durant la ruta. Per començar no hi havia cap autopista, només alguns quilòmetres construïts de la A1, la primera autopista en construcció. Per cada poble o grupet de cases que anàvem deixant enrera hi trobàvem seqüeles recents,molt recents, de guerra. La majoria de cases estaven a mitja reconstrucció i, el què quedava dret d’abans dels bombardejos, era ple de forats de bala. L’hora de dinar ens va enganxar en un poblet a una hora de Sarajevo, vam parar en un restaurant de carretera i... sorpresa, no servien alcohol , eren musulmans, com la meitat de la població d’aquell país. Els pobles eren plens de mesquites i temples catòlics i ortodoxes.

En aquest punt ens vam adonar què, el que estàvem a punt de trobar-nos a la capital, seria interessant i ple de contrastos molt intensos. En entrar a la ciutat per una de les seves rodalies, ens vam decepcionar un punt en veure que el seu aspecte era similar a les rodalies de moltes ciutats Europees, ple de polígons industrials plens de fabriques i de blocs de pisos immensos i grisos, sense cap interès, on els arquitectes s’havien limitat a dibuixar línies rectes i havien deixat la creativitat per una altre ocasió. Sense saber gaire el què ens dèiem, amb la Laia intentàvem descriure aquell paisatge d’alguna manera i vam decidir què totes aquelles construccions tenien un aspecte “comunista”. Sense mapa i amb el GPS inoperant, vam anar seguint els rètols de “centre ciutat”. Després de, ben bé, mitja hora conduint per carrers iguals vam arribar al cor de Sarajevo. El paisatge va canviar radicalment. Ens vam trobar enmig d’una mena de laberint ple de minarets i de petites construccions de fusta que conformaven el cor d’aquella ciutat. Ens va donar la sensació d’estar al bell mig de Marrakech. Semblava que havíem deixat molt lluny la vella Europa i la realitat és que estàvem a una distància relativament petita, en línia recta, de ciutats amb segell tant europeu com Viena. Ens va fascinar, ens va donar la sensació que havíem arribat molt lluny.

Sempre que fem algun viatge, faig una trucada al meu millor amic, l’Esteve, i em reservo la trucada pel moment o el lloc més significatiu del viatge. En arribar al centre de Sarajevo ho vaig veure clar, era el moment d’agafar el telèfon. Igual que em passa mentre escric aquestes línies, en el moment que intentava descriure la ciutat per telèfon, no trobava les paraules. Només ens sortien versos tant profunds com “això es la hòstia tio, és molt diferent”.

Només hi vàrem passar tres dies. Però ens va faltar molt de temps. Temps per entendre com es va recuperar aquella població del setge Serbi, temps per entendre la convivència entre religions.

Només em queda recomanar que visiteu Sarajevo i que us documenteu abans de fer-ho.

* En properes entrades intetaré donar informació més pràctica sobre aquesta ciutat. Algun consell per allotjar-se, alguns punts d'interès, i altres coses que tinc ganes de compartir.











dissabte, 4 de desembre del 2010

4810 METRES

4810 metres. Als Alps, no hi ha manera d’arribar més amunt sense deixar de tocar de peus a terra. Le MONT BLANC.

En primer terme trobem el Mont Blanc de Tacul, just al darrera el Mont Maudit i al Fons, la muntanya més alta, és el Mont Blanc.


divendres, 3 de desembre del 2010

REMAR JUNTS? ...CAP A ON?

Cap a on? Això no és cosa dels remers. Els remers han de remar i prou. Si sabessin cap a on, molts deixarien de fer-ho, i el vaixell naufragaria.

Quan el missatge “hem de remar junts” ens arriba, probablement, ho fa de molt amunt, de dalt de tot. Aquest eufemisme és el “làtig” 2.0. És una fuetada per centrar l’atenció de la tripulació. El cas és que funciona.

És un missatge carregat de símbols positius. Hem (empatia, equip, tots…) de remar (esforç, valentia…) junts (grup, objectiu comú, iguals…). Però quan des de dalt projecten el missatge cap avall, per què ho fan? Ofereixen alguna recompensa als de baix? O els ho demanen a canvi de res? Remar més per arribar allà mateix no sembla massa motivant, no? O potser algú aprofita l’esforç de tots per arribar més lluny?

Mmmm, ara mateix no sé donar resposta a cap de les preguntes que plantejo… Però el Món és rodó i ple d’aigua. Ens podríem passar la vida remant al seu voltant i tornar sempre al mateix punt, alhora que uns quants és dediquen a pujar muntanya amunt, per estar cada cop més a prop del cim.


Remar junts seria bonic si després, els remers, també tinguessin el seu trosset de muntanya.




dimecres, 1 de desembre del 2010

LA MANETA DEL COL.LAPSE

Un, dos, tres, quatre i cinc...

Sense saber-ne gaire i sense ser un gran amant del futbol, però si del Barça, m’atreveixo a qualificar el què va passar ahir com el millor espectacle esportiu que he vist des de que tinc memòria. En aquest país la dimensió que se li atorga al futbol i sobretot al Barça em sembla desmesurada tot i que a mi, mai m’ha resultat molesta. Les tertúlies esportives em serveixen per agafar el son i els partits del Barça son una molt bona excusa per compartir unes “birres” amb bona companyia però el què va passar ahir em va col·lapsar.

Com en la majoria de partits oferts per plataformes de pagament, l’única opció que em quedava era pagar 3.000 euros a la revenda o anar al “Blau” el nostre bar de capçalera. Amb la Laia, en Jordi i la Nai, teníem reservada des de feia unes hores la única taula que quedava al bar. Era la més propera a la pantalla, bé la més propera a l'única paret blanca d’una terrasseta on un projector hi llença les imatges del partit. L’ambient era el de les grans ocasions. Cap lloc per omplir. El sò de les potes de les cadires, que els seus propietaris per noranta minuts, movien, buscant el millor angle per veure el partit. Cerveses amb dos glops menys damunt les taules dels mes puntuals i el Salva i la Teresa, els amos, contents pel ple absolut del local però amb un punt de tensió per la feina que els venia a sobre.

Tot era apunt. Iturralde, l’àrbitre del partit, aguantant el xiulet a la boca amb la mà esquerra i amb la mà dreta alçada dona la senyal per que comenci l’espectacle. El partit s’enceta amb una intensitat que, ni jo ni la majoria dels que érem al bar, havíem previst. De sobte, el què havien de ser unes birres acompanyades d’alguna cosa per picar mentre un partit de futbol sonava de fons, és converteix en tot el contrari.

I llavors és quan va començar el meu col·lapse. Partit intens, tres persones més a la taula amb qui volia mantenir una conversa, la segona cervesa que intentava veure’m, uns auriculars que penjaven d’una petita radio (la del lavabo de casa), ja que el mòbil que porto és la hòstia, tant que crec que és capaç de fer panellets i penjar-los al “Feisbuc”, però no té radio, NO TÉ RADIO! La coca de xampinyons amb brie, que tenia al davant, la bufeta plena (la primera cervesa) i el millor Barça de la temporada sense donar treva. Em vaig col.lapsar! Una maneta, una cosa tant innocent com una maneta, em va col.lapsar.

dimecres, 24 de novembre del 2010

TOCANT EL CEL

Algunes teories intenten explicar per què els badalls s’encomanen però la veritat és que no n’hi ha cap que es pugui demostrar. El què sí té un fonament científic, és que els badalls serveixen per oxigenar el cervell.

Chamonix, per tots aquells a qui us agradi la muntanya, és un dels millors llocs on podeu anar. Jo intento anar-hi uns dies cada any des d’en fa molts i la veritat... no me’n canso. A part d’estar situat en un lloc estratègic, entre França, Itàlia i Suïssa, la mateixa vall on està situat el poble de Chamonix, ofereix moltíssimes possibilitats. S'hi pot anar a qualsevol època de l’any, però per als qui no els agradi l’esquí, el millor moment per anar-hi és entre finals d’abril i setembre. És ple d’excursions per fer a peu o combinades amb els remuntadors o trens alpins repartits per tota la vall. Evidentment, si el que us agrada és l’alpinisme, és el lloc ideal. Hi ha vies per a tots els nivells. A més a Chamonix centre hi ha la “maison de la montagne” i l’escola de guies, on és fàcil assessorar-se. Pel què fa als comerços especialitzats en esports d’aventura, no us els acabareu. Pels alpinistes de tot el Món, Chamonix està considerada la capital d’aquesta disciplina.

dilluns, 22 de novembre del 2010

QUI SOM?

En la majoria de noves relacions, quan ens presentem, immediatament després de dir com ens diem, treiem la targeta de presentació. És a dir, em dic.. i treballo.. Si no ho fem, probablement la segünet pregunta que ens farà el nostre interlocutor serà "i què fas?" I nosaltres donarem per fet que ens demana per la nostra posició en el món laboral. És possible que, segons en quin context ens ho demani aquesta persona, ni tant sols li interessi, però és un mecanisme automàtic i no és de mala educació preguntar-ho.
Si en conèixer algú de nou ens presentèssim dient el nostre nom i acte seguit expliquèssim lo feliços o infeliços que som o, senzillament explicant a què ens dediquem durant el nostre temps LLIURE, probablement, la persona que estem coneixent pensaria que som un "bitxo raro".
Bé, doncs em presento. Em dic Pau, sóc més feliç que infeliç, tinc bona gent a prop i, probablement, la meva passió més important es la muntanya, des de molts punts de vista diferents.